Comentari de text d'un fragment de "Architecture.Essai sur l’art” 1793 Étienne-Louis Boulée i pensaments afegits mesos més tard...
Després de tants anys amb el pes de la rutina teòrica a les espatlles, era evident que la incomoditat del intel·lectuals del segle XVIII desenboqués en la búsqueda d’un canvi. Enfront de la importància que estava agafant el subjecte i la seva capacitat de raonar es desenvolupa un tipus d’art encallat i sense caràcter propi ni estil. Cert és que l’art posseia un llenguatge, extret del món clàssic i reinterpretat, però al fons fet propi. Tanmateix, el tenir un llenguatge no significava ni molt menys l’existència d’un art ja que aquest terme es refereix a l’essència i al producte de l’art com a conseqüencia d’un context espai-temps.
Després de l’estudi conscenciós del món clàssic, dels seus ordres i de la intenció de teoritzar l’arquitectura i del què és la bellesa , s’arriba a un punt en el qual es necessita revisar el motiu inicial d’aquesta gesta per poder canviar el gust i la direcció en la búsqueda d’una nova manera de produir. Això significa que s’assumeix tota la feina feta com a vàlida però rediscutible i per lo tant capaç de canviar de ruta.
Étienne-Louis Boullée en el seu text “Essai sur l’art” 1793 posa de manifest el seu dubte sobre la importància de la mirada estudiosa del món clàssic, preguntant-se fins a quin punt aquesta base de coniexement està prou fonamentada. La seva queixa sobre si l’orígen en la naturalesa és veritat o no és una manera d’intentar alliberar-se de les reflexions posteriors i del que suposen per l’arquitecte. De qualque forma pretén desfer-se dels tractats sobre com s’ha de fer arquitectura, dels definits per Alberti i altres anys abans durant el Renaixement. La seva principal intenció és desenpallagar-se de la idea de bellesa per trobar-ne una altra que definesqui un nou segle i una nova manera de fer una arquitectura pròpia. D’aquesta forma, el que pretén és fer una arquitectura amb un nou caràcter i obre, juntament amb Ledoux, una nova categoria estètica, lo sublim. L’”Essai sur l’art” de Boullée reflexa la queixa per l’alliberament de l’esperit de l’arquitecte a fer un nou tipus d’arquitectura com un text reflexiu sobre l’arquitectura i no com un tractat.
Aquest alliberament de l’ànima de l’arquitecte és necessària per a la consecució d’ús caràcter en l’obra d’arquitectura. El fet de donar un caràcter a una obra d’arquitectura, enetenent com a caràcter l’efecte d’impressió de l’objecte sobre el subjecte, suposa la bona relació dels elements arquitectònics en relació que pugui tenir l’espectador en aquells moments. D’aquesta manera Boulée explica el caràcter de les estacions de l’any a través del conjunt de sensacions que s’experimenten a la vegada en un dia concret de cada estació. Amb això es pretén explicar com l’arquitectura ha de provocar una sensació desmesurada i que vagi més enllà del seu tema i que es pugui viure d’inmediat al trobar-se amb l’obra. És l’intent de fer arquitectura com un poema que ha d’emocionar i transmitir un caràcter. La idea moderna de l’arquitectura com a mitjà de comunicació objectual provoca una ruptura amb lo anterior. El tractament de l’edifici amb la voluntat de crear una imatge que comuniqui o que fins i tot engani a la percepció, amb molta càrrega significativa, té uns missatges d’un valors propis que han d’arribar a la societat. Es reflexa l’esperit il·lustrat d’utilitzar la raó com a eix vertebrador d’una obra que arriba a reformar la societat. Tot i que la seva reflexió no suposa una crítica ferotge a tota l’arquitectura anterior, si que suposa una certa escisió de la corrent que es duia fins el moment i de la intenció de pensar l’arquitectura com a art. Aquesta consideració artística agafa sobretot l’objectiu d’arribar a la part més mental i emocional de la societat per tal de fer despertar la pròpia raó.
Per tant, aquesta connexió amb la societat a través de l’emoció es veu expressada amb la idea de lo sublim. Veient la necessitat de crear aquesta nova categoria per trencar amb la manera de fer però sense rebutjar tot lo anterior intentant trobar un nou estil i caràcter per a l’època. Més endavant amb Viollet-le-Duc observarem com a partir de l’observació i crítica del passat i del present més inmediat que li ha tocat viure, aconsegueix desmarcar-se amb un estil propi que donarà lloc més endavant als inicis del moviment modern. Aquesta figura és la conseqüència de tot aquest esperit del que forma part Boullée de trobar una nova manera de fer arquitectura que desperti la ment de la societat en un intent de reforma.
Pensaments posteriors...
En front d’aquest anàlisi sobre la situació en el món de l’arquitectura a finals de segle XVIII i partint d’una visió cíclica de les bases de molts moviments intel·lectuals, podem observar com en l’actualitat tant en el món de la ciència, com de les arts i com de la societat en general s’espera un canvi. Aquest no se sap ben bé cap a on anirà encaminat encara que d’aquesta boira d’idees que hi ha ara mateix, en podríem destriar dues paraules de les més emprades en tots el àmbits, “sostenibilitat” i ”igualtat”, que intenten absorvir les forces dels més inquiets.
D’aquesta manera caldria pensar si és lògic actuar en base a unes paraules fluctuants i vives en el present més inmediat o si té més sentit la crítica d’aquest present en base a l’observació del passat. No està feta ja la crítica ferotge als esdeveniments passats? No s’ha reaccionat ja amb una vaporització d’idees sobre el que ha passat? Pot ser que sigui hora de condensar les idees i triarles en base al que s’està vivint? Ja que pensam haver revisat el passat, no cal revisar el present en la mesura que va passant el temps? Quina és la visió de present?
La nostra realitat actual suposa que el present més inmediat és el passat del futur més present, per tant la nostra visió ha d’anar encaminada cap a una observació del futur. Aquest tipus de mirada ha estat poc tenida en compte en els darrers anys en què estava més pendent del present que no pas del que ve a continuació. Aquest fet s’extrapolava del camp econòmic al camp de la producció tant artística com enginyeril provocant l’aparició de fenòmens de tormenta productiva sense control en base a fets presents sense la reflexió sobre l’evolució en vista al futur. D’aquesta manera podríem comparar una actitud que ja veiem en Boulleé i Violet-le-Duc en el seu segle amb ara. L’ansia de reforma de la societat, del despertar la raó de la gent a través de la construcció d’una nova manera de fer les coses, d’una manera emocional perà a través de la raó. Per aquest motiu es pot situar aquest mapa en el moment actual, en qué després d’un temps on ha dominat una emoció irracional basada en el sobrebenestar, cal tornar a una producció basada en la raó i l’emoció com una manera de fer despertar el mateix sentiment en tota la societat.
Segurament no s’ha de fer de la mateixa manera que en el segle XVIII on s’establia la nova categoria estètica de lo sublim o al segle XIX amb el nou estil posat en camí per Violet. Tampoc com en el segle XX amb el moviment modern i la búsqueda del seu “objecte” o com passarà amb Louis I. Kahn i d’altres més post-moderns. Cada moment i lloc de la història té la seva solució a través de sistemes practicats en cada camp de la societat. D’aquesta forma es passarà d’un tipus de societat a una altra, bé sabem que ja no som una societat medieval ni tampoc una d’industrial, potser sí una societat de consum…
Així, el canvi evolutiu cap a un altre tipus de societat ve marcat com podem veure al llarg de la història per un canvi en el sistema de vida i d’enteniment de la realitat com a reacció inmediata al present amb una vista posada al futur. En aquest moment cal reaccionar però també em de recordar, sense que sigui una frase contradictòria sino complementària al que s’exposa;
“mira lluny i cauràs aprop”…
